Riu avall

Vaig començar el curs, el bloc,  embarcada en una petita piragua riu avall. Però m'equivocava,  el curs el faríem en una barcassa robusta i ben portada per unes marineres amb molta experiència i alhora amb molt entusiasme.

Ben aviat, cadascuna i ell, vam veure que caldria espavilar i que a bord tots hi teníem feina, calia triar-la i després anar triscant. 

Faríem parada a Barcelona i l’estada a un port  tant important s’havia de preparar,  un munt de coses a veure, d’històries a explicar, de personatges a conèixer,  tants que algunes  van triar fer-nos de guia per barris de la ciutat que coneixien i estimaven. Abans d’arribar-hi  ja havíem passejat per la Barceloneta, per Gràcia i pel barri del Congrés, quanta vida i quines ganes ens han anat agafant de descobrir-la.

A les sobretaules sempre hem tingut una estona per parlar d’art, millor per escoltar d’art. Hem fet cafè amb en Tapies, un altre dia amb en Picasso o en Viladecans i d’altres amb el Romànic, jugant a cartes amb en Joan Brossa o fullejant llibres antics. 

La biblioteca de la nostra barcassa no és molt gran, però les i els imprescindibles hi són tots.  Com les estacions i els paisatges  que hem anat passant plegats,  les pinzellades literàries han anat fent gruix. Hi hem après,  ja ho crec. Venim de lluny, però probablement  el més meritori ha sigut el convenciment, unes vegades de molts,  d’altres de poques i pocs , de que valia la pena anar més lluny i que per fer-ho el seu treball era imprescindible.  

Però atenció el viatge és llarg i cal fer una mica d’exercici.  Tenim músics que fan o toquen música per a cobla, sardanes conegudes unes, descobertes altres, i només ha calgut una empenteta perquè  ens aixequéssim i  les balléssim agafats de les mans. 

Hem conegut molts llocs i moltíssimes persones noves però també ens hem acomiadat amb emoció  d’algunes, l’Anna Lizaran, en Georges Moustaki , que ens han fet companyia molts anys. N’hem recordat d’altres que ens han deixat les seves paraules en moments tristos, de festa o de lluita, hem felicitat antigues conegudes, hem....

I havent sopat, juguem a buscar tresors. Cada vespre desenterrem un pensament, sentència, càpsula de doctrina, consell o mot d’esperit, com en vulgueu dir, d’una escriptora o d’un poeta i ens n’anem a dormir una miqueta més savis i més acompanyats.

Un bon viatge, sí senyor, sí senyores!!!

Bon estiu, salut, sort i encert (com aquest ) el curs que ve.

Una repassada més acadèmica

Hem pujat i baixat del núvol i de vegades ens hi hem quedat.
Hem fet petites o grans un munt de fotografies.
Hem enllaçat, copiat, seleccionat, publicat i algunes vegades no hem guardat
Hem endegat una recollida de signatures.
Hem aprés paraules, significats nous de velles paraules i hem descobert nous mons.
Hem escrit, produït, gravat i publicat una colla de petites pel·lícules.

Hem teixit el nostre abecedari particular:

I he descobert que jugar amb les imatges té gràcia i que potser si n'aprenc més acabaré d'omplir l'abecedari.

abans-d'ahir, ahir, gairebé avui.

                                             ...i per molts anys!!!

d'acord

                                                                                                                                                                 

i arribem, amb la literatura catalana, al segle XX

Ras i curt

Aforisme, el DIEC diu que és: Proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. El primer aforisme d’Hipòcrates és: la vida és curta i l’art és llarg.

Un aforisme (del grec αφοριζειν, definir) és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. Es considera un gènere literari i pot aparèixer dins una composició major o com a recull de frases i sentències cèlebres. L'aforisme, tot i presentar-se com una veritat absoluta, parteix de la subjectivitat del seu autor i així es diferencia de lleis científiques o similars, enunciades d'un mode semblant (màxima concisió).

Els primers aforismes parteixen d'Hipòcrates i s'han conreat al llarg de tota la història de la literatura. Són especialment abundants durant el període hel·lenístic, al Renaixement i a la Il·lustració. Ens explica la Viquipèdia.

En Joan Fuster en va pensar i escriure molts, i la seva obra, diuen els coneixedors, és plena de frases molt concises o de formulacions d’un punt de vista sorprenent que, si  subratlles i llegeixes de manera aïllada, també són aforismes

Sr. Fuster: De quines altres maneres els ha anomenat, els seus aforismes?

Doncs mira, la primera paraula que hi he emprat ha estat paperets; després, escorrialles, notes marginals, judicis finals, proposicions deshonestes, consells, proverbis, insolències; també els he aplicat d’altres noms: màximes, sentències, apotegmes, moralitats, pensaments, mots d’esprit, anotacions, frases per a calendaris, càpsules de doctrina, “caps de paper”. Fins i tot, epigrames frustrats o sagetes. El nom genèric, però, que hi acostume d’utilitzar és aforisme.          
                                       Crespo, Isidre. Joan Fuster. Aforismes. Bromera. 2002

«La rutina dels aforismes se m’ha fet entranyable; a ella, no podia escapar... és un gènere literari arcaic i poc vistós, però que em fascina» Explica en un altre moment.

O en deia: “Són com petits assajos”

Els aforismes no són invents fusterians, Montaigne, Baudrillard, Oscar Wilde, Nietzsche i molts d’altres escriptors i pensadors els han conreat. I també la Mafalda.

N’he triat uns pocs que parlen d’escriure i de llegir. Per començar un savi consell i per acabar un regal molt útil.

       • No faces de la teua ignorància un argument.
 • Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.
 • L'única manera d'entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre.
 • Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
 • Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.
 • Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres
 • I morir deu ser deixar d'escriure. 
 • La meua posteritat serà de paper.
 • El que els altres han dit, quan jo ho torne a dir amb sinceritat —què és: per necessitat, perquè no puc deixar de dir-ho— ho faig meu.

       
        què vol dir la paraula, el concepte, ancoratge? aquí teniu alguns significats

        i aquí alguns poemes amb ancoratges corporals

         

          El meu ancoratge

          Cel net, relleu precís

          d’hivern fred,

          qui et respires profundament

          aquest dia boirós i humit

                                      montse

                                      curs 2012-2013

Aquest poema és dels de penjar a la nevera!

Aiguamarina   

Elegia segona


Tot l'enyor de demà   

El meu cant

Els núvols 

          

                                                         
                                                               

                        ... també els podem penjar a altres llocs

20 de març

AIGÜES DE PRIMAVERA

Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d'una trista fotja
tremolen els cels divins.
S'acuita la neu a fondre's
i baixa torrent endins;
la fressa de les escumes,
com mou el fullam dels pins!
Com sotgen, les flors novelles!
Com dringuen aquests matins!
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins

                 

Josep Carner, 1906

Per si anéssiu a Sinera

Ens hi vam arribar dissabte passat. Era una visita pendent, fa uns anys, una Setmana Santa ens havíem acostat al cementiri però estava tancat. L’any Espriu ens ha animat a tornar-hi.
A Salvador Espriu i la seva obra els diaris li dediquen planes, l’Agustí Pons una biografia, les editorials la reedició dels llibres,  les autoritats homenatges diversos al llarg de l’any  i Arenys de Mar ?

Des del butlletí d'informació municipal gen/feb 2013 l’Alcalde reivindica la cocapitalitat de l’Any Espriu, raons no n'hi falten, la vila va veure créixer Espriu i en guarda les seves despulles. El passat febrer es van organitzar a Arenys de Mar activitats al entorn del 28è aniversari de la mort de Salvador Espriu i el proper 10 de juliol, data del seu naixement, estan previstos, diu el mateix butlletí, diversos i importants actes a la població. 

I doncs? Doncs que a la oficina de turisme que hi ha als baixos de la Casa de la Vila, l’únic que ens han pogut facilitar ha sigut, un plànol del poble en el que hi ha senyalitzats quatre punts com a itinerari Salvador Espriu (Camí del Cementiri) i  una mitjà quartilla amb l’anunci  d'una  agència de viatges que gestiona cada últim diumenge de mes  “Un passeig per Sinera “ (ruta literària teatralitzada pel grup Alambiq).

     És falta de recursos? o falta d'empenta i ganes? 
     Només ens hi posem, si les coses que fem són molt i molt lluïdes?
     L’any Espriu és una oportunitat per Arenys, oi?

Sembla que aquesta falta d'iniciativa no és nova. Fullejant el llibre Tombes i lletres  Joan Ollé, que escriu el text sobre Salvador Espriu, explica la seva visita, també en dissabte,  a Arenys de Mar i al cementiri de Sinera. En aquell moment, abans del 2011, li va passar el mateix, al Ajuntament no tenien informació, el centre Salvador Espriu, com ara, estava tancat els dissabtes , però va tenir una mica més de sort, el van adreçar a la biblioteca municipal i allà li van facilitar el tríptic Itinerari Salvador Espriu. Un passeig per Sinera que el va guiar pels racons del poble més espriuans. 

Nosaltres hem fet la passejada sense “documentació local”, ens hem acostat al cementiri –costa una mica trobar la làpida de marbre blanc- i desitjant llarga vida a l’obra Espriu  li dediquem la tarda, remenant  llibres, internet i retalls de diari per aquí i per allà.
  

                                            

• Si voleu anar-hi, us pot ajudar l’antic tríptic, cliqueu aquí
• Si us agrada la Sílvia Pérez Cruz, podeu sentir la versió que, acompanyada per Toti Soler, fa del He mirat aquesta terra (musicat de manera esplèndida per Raimon), clicant aquí 
• Si us interessa la ruta teatralitzada cliqueu aquí        

  

Autores i autors imprescindibles

     

        i cada setmana noves cares, una època, unes vides i noves obres i personatges:

• Safo (s.VII aC) A
• Ramon Llull (1232-1316) H
• Ausiàs March (1400-1459) R
• Isabel de Villena (segle XV) U
• Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, segle XV) O
• El comte Arnau P
• En Patufet
• Jacint Verdaguer (1845-1902) J
• Àngel Guimerà (1845-1924) D
• Narcís Oller (1846-1930) F
• Joan Maragall (1860-1911) Y
• Miquel Costa i Llobera (1854-1922) C                      
• Joan Alcover (1854-1926) V
• Maria Antònia Salvà (1869-1958) N
• Raimon Casellas (1885-1910) I
• Caterina Albert -Víctor Català (1869-1966) S
• Prudenci Bertrana (1867-1941) T
• Joaquim Ruyra (1858-1939) B
• Santiago Rusiñol (1861-1931) M
• Pompeu Fabra (1868-1948) K
• Josep Carner (1884-1970) X
• Carles Riba (1893-1959) E
• Josep Mª de Sagarra (1894-1961) Z

                                                                     

Quedem a Badalona

-D’acord, vindré amb metro, ens trobem a dos quarts de set a Pompeu Fabra.

Fins que no li hem posat el nom a una plaça, a una gran plaça, i l’any 2010 s’inaugura l’estació de metro de la línia 2 , el mestre Fabra no havia estat mai tant present en la nostra quotidianitat. O potser si?

Pompeu Fabra havia nascut a la vil.la de Gràcia l’any 1868, es va llicenciar en química a l’Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona i l’any 1902 guanyà  la càtedra de química a l’Escola d'Enginyers de Bilbao. Quan l’any  1906, promogut per Mn Alcover, es celebra a Barcelona el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana hi participa de manera molt activa i rigorosa. Ja havia escrit una Gramàtica catalana, un tractat d'Ortografia i un Sil•labari per ensenyar a llegir i escriure en català als nens i nenes. 

L’any 1912 torna a Catalunya reclamat per Prat de la Riba per ocupar la càtedra de català a la Universitat de  Barcelona e incorporar-se a la  secció de Filologia de Institut d'Estudis Catalans. Serà llavors quan decideixen anar a viure a Badalona, una de les filles tenia problemes de salut i els banys de mar li anaven bé. Anar a Barcelona no era complicat, el tren i sobretot el tramvia facilitaven el seus desplaçament diaris (nota 1)

Durant la seva estada a Badalona, més de 27 anys,  Fabra s’integra plenament en la vida social i cultural de la ciutat, participa en les activitats del Centre Excursionista de Badalona, juga a tenis als camps de la Cros, va a mar. Forma part del jurat dels Jocs Florals, es anomenat director de la nova Escola Municipal d'Arts i Oficis, anima Marcel.li Antich a crear l’Escola Catalana a Badalona... I treballa, treballa molt preparant la seva obra més coneguda el Diccionari General de la Llengua Catalana publicat l’any 1932. 

Fabra incorpora al Diccionari paraules badalonines i situa diversos exemples a la nostra ciutat. Aquí en teniu alguns:

Els badalonins l’estimaven i n'estaven molt.  

L’any 34 l’anomenen fill adoptiu i se li concedeix la Medalla d'or de la ciutat. 

El 24 de gener de l’any 39, tres dies abans de l’entrada dels nacionals a Badalona,  marxa a l’exili, tenia 71 anys (nota 2) 

L’any 1968, en el centenari del seu naixement, diverses entitats ciutadanes organitzen un seguit d'actes d'homenatge al mestre i de reivindicació de l’ensenyament del català i en català. S’hi sumen molts recolzaments personals i col.lectius. Entre d'altres Salvador Espriu que s’hi afegeix enviant el poema "el meu poble i jo" que no es pot llegir perquè no passa la censura. 

L’any 1982, el Diccionari fa 50 anys i el primer Ajuntament democràtic aprofita la data per recordar, amb un gran acte celebrat el dia de Sant Jordi, la tasca del mestre Fabra tot refermant la política de normalització  lingüística endegada aquells anys. 

L’any 1985 les 17es Festes Populars de Cultura ”Pompeu Fabra”, l’exposició “Pompeu Fabra. Una llengua per a tot i per a tothom” del 2010, l’homenatge popular del març de 2011...

No, no l’hem oblidat. El mestre Fabra, aquest veí il•lustre i discret segueix entre nosaltres.

notes: 
1. a les tardes abans de tornar a casa passava per l'Ateneu, allà coincidia amb Josep Pla que ens ho explica clicant aquí
2. els seus nets recorden aquells anys, si teniu una estona, cliqueu i torneu-hi per saber-ne més

tot és començar

ja n'he fet un !!!

              aquí el teniu

Buscar i remenar

        per anar-hi clica aquí                         

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC és l'entitat professional que aplega els escriptors i escriptores en llengua catalana. Fundada l'any 1977, la major part de la seva actuació es desplega en els distints territoris dels Països Catalans.

Un dels seus objectius, i la web ho facilita, és mantenir una presència constant en el món cultural, tant català com estranger. 

aquí

             

L’Enciclopèdia.cat és el projecte digital del Grup Enciclopèdia Catalana en què ofereix informació enciclopèdica de qualitat i actualitzada en català i, especialment, de l’àmbit català.

aquí

La Viquipèdia és una enciclopèdia de contingut lliure elaborada en col·laboració amb alguns dels seus propis lectors. Un munt de gent està constantment millorant la Viquipèdia, realitzant-hi milers de canvis cada hora que s'enregistren íntegrament en historials de cada article, i també a la pàgina de canvis recents.

                        

                    

 

aquí

L'objectiu d'aquesta web és establir un corpus literari que tingui com a tòpic literari la ciutat de Barcelona. S'estructura en cinc seccions: obres escrites en català, obres escrites en castellà, obres d'autors estrangers, una pàgina d'enllaços dedicats a la literatura i una secció d'articles relacionats amb el tema

                                        

                   potser útil anar ampliant?

L'Ateneu Barcelonès

Hem parlat de l'Ateneu, de moment, un parell de vegades.

La primera quan coneixíem  l’Àngel Guimerà, l’autor teatral més important de la Renaixença, el pare del Manelic de Terra baixa, del Saïd de Mar i cel o de l’Àgata de La Filla del mar. 

Havia començat fent poesia (les lletres d'alguna de les sardanes més conegudes són poemes seus), i després es va dedicar al teatre, arribant a la plenitud amb drames realistes que li donaran èxit internacional i moltíssima popularitat.

Guimerà era un defensor infatigable dels valors de la Renaixença, n'era un activista que va actuar des de la política de la mateixa manera que Verdaguer ho feia des de l’Església. Funda la revista catalanista La renaixença, que dirigí al convertir-se en diari. Va ser ponent, a finals del XIX de les Bases de Manresa. Va presidir els Jocs Florals... 

Quan l’any 1895 va ser elegit president de l’Ateneu  fa el discurs inaugural del curs en català, reivindicant l’ús de la llengua catalana i l’obra de Bernat Metge, Joan Martorell, Ramon Muntaner, Ramon Llull o Ausiàs March. Malgrat el gran escàndol , organitzat per una part dels socis, s’encetava la catalanització de l’entitat.

El text acaba amb aquestes paraules de Dant: 

"Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres"

Si el voleu llegir cliqueu

Vam tornar a l’Ateneu amb Joan Maragall, el poeta del Modernisme.  
La seva poesia recull la tradició dels Jocs Florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel.les Mestres i el classicisme de’Alcover i Costa i Lloberas, alhora que amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora, experimentant  sobre la pròpia poètica, que influeix en els poetes de la generació posterior, Segarra, Riba , Salvat-Papasseit o Espriu. 
Maragall no sols excel•lí com a poeta, escriu assaig, fa periodisme, tradueix, dóna conferències i participa habitualment en les tertúlies més vives del moment, la del Avenç i la de l’Ateneu.  Havia sigut secretari de l’Ateneu quan Àngel Guimerà era president i ell mateix ho serà el curs 1903-1904. El seu discurs inaugural “Elogi de la paraula”, un text que escriu “ungit pels déus”, ens diu la Dolors, és un text bellíssim, vitalista, entenedor,  d'aquells difícils de subratllar o resumir.
Aquí el teniu

L’Ateneu té molts llibres (la seva és un gran biblioteca), un bon arxiu i molta història, acostar-s’hi permet conèixer una mica millor la riquesa i vitalitat de la cultura catalana dels darrers 150 anys i també les renúncies i etapes fosques. 

Qui més en sap és l’historiador Jordi Casassas, i si voleu fer-ne un tastet hi ha un treball del periodista Daniel Venteo que trobareu clicant aquí

Endavant i endarrere

Hem començat any, tornem a classe i ens embarquem cap a les Illes per conèixer una mica millor l’escola mallorquina, ja estem en el tombant del segle XIX al XX i ves per on, jo, badant per aquí i per allà, m’he embarcat en un altre vaixell, navego cap una altra illa força més llunyana, Lesbos, i cap a un temps molt més antic. 

Sabeu per què d'aquesta illa grega de la mar Egea n'han sortit tants poetes i cantors? La més reconeguda la poetessa Safo.

La Mª Àngels Anglada, entusiasta i gran coneixedora del món clàssic m’ho ha explicat i jo us ho intentaré resumir. 

Una vegada hi havia un noi, Orfeu que era fill de Cal.líope -una de les nou muses de la mitologia grega- i del mateix Apol.lo (alguns escriptors diuen que era fill d'un mortal). Tocava tant bé la lira  que amb el seu so amanyagava les feres, encisava els homes i les dones i fins i tot les plantes. Tenia també una veu preciosa. 

Es va enamorar d'una nimfa, Eurídice, i es van casar. A ella li agradava dansar i collir flors i un dia, quan estava amb les seves companyes cercant flors prop d'un riu, la va picar un escurço i va caure morta.

Orfeu que era tant valent com bon músic va decidir baixar a l’Hades -el món dels morts- a cercar la seva estimada. Ell va pensar que amb el so de la seva lira i el seu cant commouria els amos de l’Hades. Va costar però, finalment, li van deixar emportar-se Eurídice amb una condició. 

- No pots girar-te a mirar endarrere, no pots veure la teva esposa fins que haureu sortit.

Orfeu va assegurar que així ho faria, però ella vinga preguntar sí ja no l’estimava, que ni tant sols la mirava. Ell va acabar girant-se i ella es va esvair com una ombra.

Aquesta història, s’ha explicat de moltíssimes maneres; pintures, escultures i sobretot òperes, -Orfeu de Monteverdi (per escoltar un tastet cliqueu)-, s’han inspirat en aquest relat mític, però la vida continuava, i, Orfeu vagava d'una banda a l’altra sense consol. Per mala sort va coincidir, en un bosc, amb les Bacants, dedicades aquells dies a honorar al déu del vi, Dionís, elles molt esvarades i esbojarrades volien atreure´l però ell no els hi feia cas. Plenes de despit el van matar i van tallar a trossos el seu cos. Les Muses, molt entristides van recollir el seu cap i la seva lira i la van portar a l’illa de Lesbos. Vet aquí, diuen,  l’origen de la fertilitat artística d'aquella illa. 

                                      i conte contat, conte acabat!

Acte 1, Pròleg "Dal mi permesso"

Adaptació i direcció Jordi Savall, 

canta Montserrat Figueras

                                                                                    

i pel 2013

REGAL EN TEMPS D'AUSTERITAT
per obrir-lo clica

UNA DONA QUE PARLA DE DONES A DONES

ISABEL DE VILLENA

Fa unes setmanes vàrem treballar a classe Isabel de Villena. Una gran desconeguda, ens deia la Dolors, un descobriment hi afegeixo jo.

Situades en el seu temps -és una escriptora medieval en llengua catalana, l’única de la que sabem el nom-, en les característiques del seu estil - senzill i càlid-  i en el punt de vista des del  que escriu- ulls de dona, que vol explicar a dones-, vàrem gaudir de la lectura comentada de fragments de "Vita Christi" , l'únic llibre que ens ha arribat d'ella.

I vaig quedar-me amb ganes de conèixer més aquesta dona, la seva obra.

Set anys després de la seva mort, la seva "Vita Chisti" va ser impresa a València l’any 1497, amb una entrada de sor Aldonça de Montsoriu abadessa en aquell moment del monestir de la Trinitat de València del que Isabel ho fou molts anys. 

Marta Pesarrodona ha fet una tria de textos del llibre, n'ha actualitzat el català i ens l'ha fet més planer. El seu llibre es diu "Jesús i les dones" perquè en la tria ha agafat els capítols amb més protagonisme de dones.  
Està dividit en tres parts, la primera des de la concepció de Maria fins a la infantesa de Jesús d'una amorositat,  intimitat,  delicadesa i quotidianitat que porten sense adonar-te als poemes de Jacint Verdaguer que fets nadales retrobem cada hivern.  
La segona, que comença amb la coneixença i conversió de Maria Magdalena, és un recull de escenes dels anys de vida activa de Jesús en les que apareixen dones, amb elles  parla, les estima, les perdona; Marta i María, la samaritana, la cananea, la dona pecadora,...
La tercera, després de la mort de Crist , comença amb el diàleg amb Eva, i després la visita que li fan Judit i Ester, Santa Anna, la visita al sepulcre de Mª  Magdalena i de les altres dones i acaba, inconclusa, amb la mort de Maria.

Les històries que explica, poc o molt les coneixem, omplen tradicions populars, han inspirats grandíssimes obres d'art  i precisament per això, per aquesta familiaritat,  acostar-s’hi ara des de les paraules d'Isabel de Villena és una descoberta.

I tot va lligant, una dona que parla de dones a dones, una altra dona la Teresa Forcades que en fa la presentació, la Carme i la Dolors que li posen veu, o una pintora del barroc, Artemisia Gentileschi , que comparteix dones protagonistes amb Isabel de Villena .

Artemisia Gentileschi

Teresa Forcades presenta Jesús i les dones

Posant-hi veu

1896-2005

L'any 2005 el cantaor badaloní Miguel Poveda va enregistrar el disc Desglaç que recull el seu treball  sobre dotze poemes de poetes catalans i que neix després d'una primera experiència, anys abans, amb un poema de Mn Cinto, justament el que dona l'entrada al disc.

Vaig tenir la sort d'escoltar-lo en directe, el teatre no gaire gran, recollit i amb bona sonoritat. Va ser un vespre meravellós, les paraules dels poetes agafaven força, subtilesa, regalimant tendresa, sensualitat, en la seva manera de cantar-les. 

Lluny de prejudicis i ortodòxies la seva aventura és un regal que voldria compartir.

A MOS BESCANTADORS

Amadíssims enemics,

si algun me'n vol ser encara,

guardians del meu honor,

mirall de les meves taques,

herbejadors de mon camp,

traieu-me'n les herbes males,

traieu-ne espines i tot;

jo us daré foc per cremar-les.

Si flors hi arribo a collir

les guardaré per vosaltres.

Lo bé que m'heu fet és gran;

de genolls a postres plantes

jo us ne dono grans mercès;

Déu vos ne done la paga.

Flors de calvari (1896)

Jacint Verdaguer

Els poemes musicats en aquest disc són :

   1. A mos bescantadors. Autor: Jacint Verdaguer
   2. Tant se val. Autor: Valentí Gómez i Oliver
   3. No et veuré més. Autor: Joan Margarit.
   4. Cançó del bes sense port. Autora: Maria Mercè Marçal
   5. Final!. Autor: Joan Brossa
   6. Declaració. Autor: Enric Casasses.
   7. Boca seca. Autor: Narcís Comadira.
   8. Plany de maragdes. Autor: Joan Barceló.
   9. Ara. Autor: Josep Piera.
 10. Jo, l'invertit de cos i d'ànima. Autor: Sebastià Alzamora. 
 11. Posseït. Autor: Gabriel Ferrater. 
 12. Pare-esparver. Autor: Maria Mercè Marçal. 

Només sé que no sé res

 A classe havíem parlat dels orígens de la filosofia, de la importància d'Atenes i del món hel·lènic i de la trilogia Sòcrates, Plató i Aristòtil. Era el dia dels difunts, Plató, diuen els apunts, havia quedat molt afectat pel procés i la mort de Sòcrates i en un dels seus diàlegs en parlava, i sí buscava més informació i la comentava al blog? 

A casa no la trobaria, no conservava el llibre de filosofia de batxillerat, ni en tenia d'altres. La biblioteca estava tancada, però l'amic google, ell si que, sempre -o gairebé sempre- a punt, em donaria un cop de mà.

Remenant per aquí i per allà, ben aviat vaig trobar el que buscava. Efectivament en el diàleg anomenat Fedó, Plató explica la darrera trobada de Sòcrates amb bona part dels seus amics i deixebles i les seves reflexions al voltant de la mort,  de  la dualitat cos i ànima, de la immortalitat de l'ànima. Sembla però que  el diàleg recull sobretot les idees que Plató tenia sobre aquests temes, de fet utilitzava Sòcrates per expressar-les. Res més lluny doncs que fer de notari del que pensava el mestre, més aviat el feia servir de portaveu. Entre altres coses, ho explica en el diàleg,  Plató no va acompanyar Sòcrates en les seves últimes hores. 

També localitzo una edició informàtica del text amb comentaris al marge que en faciliten la lectura,  el coneixement dels personatges que participen en la conversa, les circumstàncies de la condemna a mort,.... Realment interessant.

I per què Plató escriu en forma de diàlegs?, el professor Alcoberro diu que per dues raons:

 -Raó biogràfica: Sòcrates ha mort; la ciutat l´ha matat i convertir-lo en protagonista de diàlegs era una manera de reivindicar-lo. Els qui volien silenciar-lo es trobaran ara amb un Sòcrates que no callarà mai més, que continua parlant a través del diàleg.

 -Raó social: El diàleg s´acomoda a les necessitats de comunicació de la comunitat grega. Pel grec la vida és inseparable de l´Àgora. Enraonar ocupa una bona part de la vida del ciutadà. A través del diàleg platònic podem fer un tast de la vida quotidiana a Atenes.

I per què? i per què? com n'és de veritat que no sabem gairebé res i que al mateix temps el reconeixement de la nostra ignorància és el primer graó de l'escala de l'aprenentatge.

I perquè de les classes de filosofia en va quedar tant poca cosa, ja ens en parlaven ja d'en Sòcrates, d'en Plató i de tants altres pensadors i filòsofs, però rebuscant els calaixets de la memòria estan quasi buits. Això si, va quedar una sentència " la ignorancia es muy atrevida", la ignorància és molt agosarada, que el professor ens repetia, posant-hi molt sentiment, cada vegada i eren moltes, que contestàvem malament alguna de les seves preguntes.

Posats a no saber, de moment ni tant sols sé com fer-m'ho per compartir amb vosaltres algunes de les pàgines que he trobat a internet. Aquí tenieu les adreces i el meu compromís d'aprendre-ho, ara (26 de novembre) ho he millorat:

per fullejar Fedó

Filosofia i pensament /Ramón Alcoberro

De lluny

Aquest curs 2012-2013 l'Escola de la Dona ha estrenat el curs "Literatura catalana: autores i autors imprescindibles". La proposta és engrescadora i la mestra, la M. Dolors Vinyoles, tota una garantia.
Farem un repàs panoràmic de la literatura catalana procurant sistematitzar i endreçar uns coneixements que moltes de nosaltres tenim deslligats, embolicats, potser oblidats o que senzillament no tenim.  
Són molts anys de història i de literatura, moltíssimes autores i autors. No hi haurà temps per tots en les dues hores de classe dels divendres al matí, intentarem resseguir el tronc central i fer només alguna escapada branques enllà.

En el blog voldria deixar alguns apunts d'aquesta passejada. Ho intentaré.

Venim de lluny i anem més lluny encara, d'un poema d'en Miquel Martí Pol musicat per Lluís Llach en el treball Temps de revoltes, i missatge esperançat d'un cartell del PSUC de l'any 1977 em va semblar una bona capçalera pel blog. Fa segles que s'escriu en català, que es llegeix en català, de fet que es viu, pensa i somnia en català, i volem, i podrem si volem, fer-ho molts més.  


                   Vinc a dur-te amb la veu un cant d'esperança
                   que ens empenyen designis de goig i llum,
                   vinc a dur-te amb el cor l'espai que ens reclama
                   si amb mi vols compartir.
                   Tot el que ens espera és el misteri d'un gran mar llunyà
                   i un horitzó sempre distant
                   que junts farem molt més clar.
                   Venim de molt lluny i anem lluny encara
                   plens de somnis i llum...
                   plens de somnis i llum...

    
Miquel Martí i Pol