Ras i curt

Aforisme, el DIEC diu que és: Proposició breu i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. El primer aforisme d’Hipòcrates és: la vida és curta i l’art és llarg.

Un aforisme (del grec αφοριζειν, definir) és una sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica. Es considera un gènere literari i pot aparèixer dins una composició major o com a recull de frases i sentències cèlebres. L'aforisme, tot i presentar-se com una veritat absoluta, parteix de la subjectivitat del seu autor i així es diferencia de lleis científiques o similars, enunciades d'un mode semblant (màxima concisió).

Els primers aforismes parteixen d'Hipòcrates i s'han conreat al llarg de tota la història de la literatura. Són especialment abundants durant el període hel·lenístic, al Renaixement i a la Il·lustració. Ens explica la Viquipèdia.

En Joan Fuster en va pensar i escriure molts, i la seva obra, diuen els coneixedors, és plena de frases molt concises o de formulacions d’un punt de vista sorprenent que, si  subratlles i llegeixes de manera aïllada, també són aforismes

Sr. Fuster: De quines altres maneres els ha anomenat, els seus aforismes?

Doncs mira, la primera paraula que hi he emprat ha estat paperets; després, escorrialles, notes marginals, judicis finals, proposicions deshonestes, consells, proverbis, insolències; també els he aplicat d’altres noms: màximes, sentències, apotegmes, moralitats, pensaments, mots d’esprit, anotacions, frases per a calendaris, càpsules de doctrina, “caps de paper”. Fins i tot, epigrames frustrats o sagetes. El nom genèric, però, que hi acostume d’utilitzar és aforisme.          
                                       Crespo, Isidre. Joan Fuster. Aforismes. Bromera. 2002

«La rutina dels aforismes se m’ha fet entranyable; a ella, no podia escapar... és un gènere literari arcaic i poc vistós, però que em fascina» Explica en un altre moment.

O en deia: “Són com petits assajos”

Els aforismes no són invents fusterians, Montaigne, Baudrillard, Oscar Wilde, Nietzsche i molts d’altres escriptors i pensadors els han conreat. I també la Mafalda.

N’he triat uns pocs que parlen d’escriure i de llegir. Per començar un savi consell i per acabar un regal molt útil.

       • No faces de la teua ignorància un argument.
 • Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.
 • L'única manera d'entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre.
 • Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
 • Llegir no és fugir. Llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera.
 • Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els llibres
 • I morir deu ser deixar d'escriure. 
 • La meua posteritat serà de paper.
 • El que els altres han dit, quan jo ho torne a dir amb sinceritat —què és: per necessitat, perquè no puc deixar de dir-ho— ho faig meu.