tot és començar

ja n'he fet un !!!

              aquí el teniu

Buscar i remenar

        per anar-hi clica aquí                         

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, AELC és l'entitat professional que aplega els escriptors i escriptores en llengua catalana. Fundada l'any 1977, la major part de la seva actuació es desplega en els distints territoris dels Països Catalans.

Un dels seus objectius, i la web ho facilita, és mantenir una presència constant en el món cultural, tant català com estranger. 

aquí

             

L’Enciclopèdia.cat és el projecte digital del Grup Enciclopèdia Catalana en què ofereix informació enciclopèdica de qualitat i actualitzada en català i, especialment, de l’àmbit català.

aquí

La Viquipèdia és una enciclopèdia de contingut lliure elaborada en col·laboració amb alguns dels seus propis lectors. Un munt de gent està constantment millorant la Viquipèdia, realitzant-hi milers de canvis cada hora que s'enregistren íntegrament en historials de cada article, i també a la pàgina de canvis recents.

                        

                    

 

aquí

L'objectiu d'aquesta web és establir un corpus literari que tingui com a tòpic literari la ciutat de Barcelona. S'estructura en cinc seccions: obres escrites en català, obres escrites en castellà, obres d'autors estrangers, una pàgina d'enllaços dedicats a la literatura i una secció d'articles relacionats amb el tema

                                        

                   potser útil anar ampliant?

L'Ateneu Barcelonès

Hem parlat de l'Ateneu, de moment, un parell de vegades.

La primera quan coneixíem  l’Àngel Guimerà, l’autor teatral més important de la Renaixença, el pare del Manelic de Terra baixa, del Saïd de Mar i cel o de l’Àgata de La Filla del mar. 

Havia començat fent poesia (les lletres d'alguna de les sardanes més conegudes són poemes seus), i després es va dedicar al teatre, arribant a la plenitud amb drames realistes que li donaran èxit internacional i moltíssima popularitat.

Guimerà era un defensor infatigable dels valors de la Renaixença, n'era un activista que va actuar des de la política de la mateixa manera que Verdaguer ho feia des de l’Església. Funda la revista catalanista La renaixença, que dirigí al convertir-se en diari. Va ser ponent, a finals del XIX de les Bases de Manresa. Va presidir els Jocs Florals... 

Quan l’any 1895 va ser elegit president de l’Ateneu  fa el discurs inaugural del curs en català, reivindicant l’ús de la llengua catalana i l’obra de Bernat Metge, Joan Martorell, Ramon Muntaner, Ramon Llull o Ausiàs March. Malgrat el gran escàndol , organitzat per una part dels socis, s’encetava la catalanització de l’entitat.

El text acaba amb aquestes paraules de Dant: 

"Vergonya eterna á aquells que, despreciant son idioma, alaban lo dels altres"

Si el voleu llegir cliqueu

Vam tornar a l’Ateneu amb Joan Maragall, el poeta del Modernisme.  
La seva poesia recull la tradició dels Jocs Florals de la Renaixença, el romanticisme de Verdaguer, el naturalisme d’Apel.les Mestres i el classicisme de’Alcover i Costa i Lloberas, alhora que amb esperit agitador, formula una reflexió innovadora, experimentant  sobre la pròpia poètica, que influeix en els poetes de la generació posterior, Segarra, Riba , Salvat-Papasseit o Espriu. 
Maragall no sols excel•lí com a poeta, escriu assaig, fa periodisme, tradueix, dóna conferències i participa habitualment en les tertúlies més vives del moment, la del Avenç i la de l’Ateneu.  Havia sigut secretari de l’Ateneu quan Àngel Guimerà era president i ell mateix ho serà el curs 1903-1904. El seu discurs inaugural “Elogi de la paraula”, un text que escriu “ungit pels déus”, ens diu la Dolors, és un text bellíssim, vitalista, entenedor,  d'aquells difícils de subratllar o resumir.
Aquí el teniu

L’Ateneu té molts llibres (la seva és un gran biblioteca), un bon arxiu i molta història, acostar-s’hi permet conèixer una mica millor la riquesa i vitalitat de la cultura catalana dels darrers 150 anys i també les renúncies i etapes fosques. 

Qui més en sap és l’historiador Jordi Casassas, i si voleu fer-ne un tastet hi ha un treball del periodista Daniel Venteo que trobareu clicant aquí

Endavant i endarrere

Hem començat any, tornem a classe i ens embarquem cap a les Illes per conèixer una mica millor l’escola mallorquina, ja estem en el tombant del segle XIX al XX i ves per on, jo, badant per aquí i per allà, m’he embarcat en un altre vaixell, navego cap una altra illa força més llunyana, Lesbos, i cap a un temps molt més antic. 

Sabeu per què d'aquesta illa grega de la mar Egea n'han sortit tants poetes i cantors? La més reconeguda la poetessa Safo.

La Mª Àngels Anglada, entusiasta i gran coneixedora del món clàssic m’ho ha explicat i jo us ho intentaré resumir. 

Una vegada hi havia un noi, Orfeu que era fill de Cal.líope -una de les nou muses de la mitologia grega- i del mateix Apol.lo (alguns escriptors diuen que era fill d'un mortal). Tocava tant bé la lira  que amb el seu so amanyagava les feres, encisava els homes i les dones i fins i tot les plantes. Tenia també una veu preciosa. 

Es va enamorar d'una nimfa, Eurídice, i es van casar. A ella li agradava dansar i collir flors i un dia, quan estava amb les seves companyes cercant flors prop d'un riu, la va picar un escurço i va caure morta.

Orfeu que era tant valent com bon músic va decidir baixar a l’Hades -el món dels morts- a cercar la seva estimada. Ell va pensar que amb el so de la seva lira i el seu cant commouria els amos de l’Hades. Va costar però, finalment, li van deixar emportar-se Eurídice amb una condició. 

- No pots girar-te a mirar endarrere, no pots veure la teva esposa fins que haureu sortit.

Orfeu va assegurar que així ho faria, però ella vinga preguntar sí ja no l’estimava, que ni tant sols la mirava. Ell va acabar girant-se i ella es va esvair com una ombra.

Aquesta història, s’ha explicat de moltíssimes maneres; pintures, escultures i sobretot òperes, -Orfeu de Monteverdi (per escoltar un tastet cliqueu)-, s’han inspirat en aquest relat mític, però la vida continuava, i, Orfeu vagava d'una banda a l’altra sense consol. Per mala sort va coincidir, en un bosc, amb les Bacants, dedicades aquells dies a honorar al déu del vi, Dionís, elles molt esvarades i esbojarrades volien atreure´l però ell no els hi feia cas. Plenes de despit el van matar i van tallar a trossos el seu cos. Les Muses, molt entristides van recollir el seu cap i la seva lira i la van portar a l’illa de Lesbos. Vet aquí, diuen,  l’origen de la fertilitat artística d'aquella illa. 

                                      i conte contat, conte acabat!

Acte 1, Pròleg "Dal mi permesso"

Adaptació i direcció Jordi Savall, 

canta Montserrat Figueras